La Secció de Drets de la Infància i l'Adolescència de l'ICAB presenta les conclusions finals de la Jornada «Un sistema de protecció a la infància en revisió: cap a un model més garantista i respectuós amb els drets»

1.-Un consens ampli: el sistema actual és insostenible

La jornada va permetre constatar, amb un grau de consens poc habitual, que el sistema de protecció a la infància i l’adolescència a Catalunya fa massa temps que arrossega disfuncions estructurals que no s’han resolt malgrat els reiterats anuncis de canvi. El fet de reunir en un mateix espai vora 250 persones —professionals de diferents àmbits, responsables institucionals, operadors jurídics i persones amb experiència directa en el sistema— ha confirmat que el diagnòstic ja és compartit: el canvi no només és necessari, sinó inevitable. Aquesta trobada ha evidenciat, també, que existeix un ampli acord sobre quins són els punts urgents que cal abordar i sobre la necessitat que el sistema sigui capaç d’analitzar-se a si mateix i impulsar el canvi de manera proactiva.

2.-El reconeixement de l’infant com a subjecte de drets

Un dels elements de fons que han emergit amb claredat és que la protecció de la infància continua arrossegant una mirada excessivament tutelar i institucional, hereva d’una tradició que ha trigat dècades a reconèixer plenament l’infant com a subjecte de drets. Malgrat la vigència de la Convenció sobre els Drets de l’Infant des de 1989, la pràctica quotidiana del sistema encara reflecteix dificultats per incorporar de manera efectiva les garanties jurídiques en els procediments de risc i desemparament, així com la tendència persistent a la separació i a la institucionalització com a resposta protectora preeminent. Aquesta inèrcia s’explica, en part, per una història institucional en què la infància ha estat tradicionalment invisibilitzada: els infants no voten, no tenen influència política directa, i durant dècades han estat considerats més com a objectes de protecció que no pas com a titulars de drets.

L’advocacia reclama que la declaració de desemparament es realitzi a través d’un procediment judicial i no només administratiu. La separació d’un menor del seu nucli familiar requereix de la intervenció d’un jutge, fiscal i advocats especialitzats. I els protagonistes han de tenir un judici contradictori amb totes les garanties al procés que estableix la Constitució. Actualment no és així. I des de l’any 2025, a través del manifest de tota l’Advocacia Catalana, es reclama la intervenció judicial prèvia i no posterior.  D’aquesta manera es garanteix la intervenció judicial prèvia i no posterior. D’aquesta manera es garanteix el dret a la tutela judicial i efectiva dels nens i les nenes.

3.-La necessària separació entre ajuda i control

En aquest sentit, al llarg de la jornada s’ha repetit una idea clau en les diverses taules: ajudar i controlar no poden ser funcions exercides pel mateix actor sense generar conflictes, desconfiança i vulneració de drets. Quan la prevenció fracassa i s’activa el sistema de protecció, resulta imprescindible separar els rols de control administratiu dels d’acompanyament i suport a les famílies. Sense aquesta separació, el sistema corre el risc de convertir-se en un mecanisme que investiga, decideix i executa alhora, diluint les garanties procedimentals i dificultant qualsevol treball real orientat al retorn familiar. Aquesta confusió de rols contribueix, a més, a reforçar una resposta excessivament institucionalitzada, en lloc d’una resposta centrada en la protecció dels drets.

4.-De la gestió de les conseqüències a la reducció de les causes

La jornada també ha posat de manifest que el principal dèficit del sistema no és tant la manca de recursos en la fase de protecció com la insuficiència crònica de la prevenció primària. S’intervé tard, quan les situacions de risc ja s’han cronificat, i això redueix de manera significativa les opcions de preservar l’infant en el seu entorn familiar, mantenint un suport i seguiment a través dels serveis socials del territori, en consonància amb allò que preveu la Llei 14/2010, del 27 de maig, dels drets i les oportunitats en la infància i l'adolescència (LDOIA). El gir necessari passa per invertir decididament en polítiques de suport a les famílies, especialment en drets de provisió, per tal de passar d’un sistema que gestiona conseqüències a un sistema que redueix causes. En aquest sentit, cal recordar que l’any 2024 només el 2,9 % del pressupost del Departament de Drets Socials i Inclusió destinat a infància es dedicava a polítiques de suport a les famílies, una dada que evidencia el desajust entre necessitats i inversió.

Cal, també, revisar els criteris de desemparament i verificar si ens trobem en una situació de risc que pots ser superada amb el degut reforç i mesures de suport als progenitors, treballant les competències del nucli familiar. Cal posar més esforços, des de tots els àmbits, per evitar el desemparament.

5.-Els plans de millora i el treball amb les famílies

Aquest canvi d’orientació implica dissenyar recursos de suport que no siguin assistencialistes o paternalistes, sinó ajustats a les necessitats reals de les famílies, que les situïn com a agents actius de canvi i les involucrin de manera corresponsable en plans de treball clars, mesurables, realitzables i temporalitzats. La revisió profunda dels plans de millora és imprescindible, ja que sovint són percebuts com poc clars, ambigus i desconnectats d’objectius concrets, fet que genera confusió, desgast i pèrdua de motivació tant en les famílies com en els professionals.

6.-El dret a viure en família i el límit a la institucionalització

Un altre consens rellevant ha estat la necessitat de posar límits clars a la institucionalització que, en tot cas, ha de ser la darrera mesura de protecció. S’ha reiterat amb força que créixer en un centre residencial no pot ser una experiència normalitzada en la trajectòria vital dels infants. El dret a viure en família —la pròpia, sempre que sigui possible— ha de constituir l’eix vertebrador del sistema. En aquest marc, la prohibició per llei de l’internament residencial de menors de 0 a 6 anys apareix com una garantia mínima imprescindible, atesa la importància crítica de les primeres etapes de la vida, especialment dels primers 1.000 dies. Actualment, prop de 300 nadons i infants d’aquest tram d’edat viuen en centres residencials, una realitat que comporta impactes rellevants en el seu desenvolupament present i futur i que cap institució pot compensar plenament.

7.-El dret al temps en la infància

La reflexió sobre el temps ha estat també central. El valor del temps en la infància no pot ser equiparat al de l’edat adulta. Un any en un centre residencial representa una part substancial de la vida d’un infant i deixa una empremta que no pot ser relativitzada. Per aquest motiu, la proposta de fixar un límit màxim de dos anys d’estada en centres residencials s’entén com una mesura de garantia, no com un horitzó ordinari ni prorrogable indefinidament, sinó com un límit infranquejable que obligui el sistema a actuar amb diligència i intensitat. Els infants no poden continuar assumint les conseqüències dels retards d’un sistema saturat. De la mateixa manera, cal recordar que la normativa estableix un límit temporal de dos anys de l’acolliment simple en família aliena, ja que es tracta d’una mesura temporal mentre es treballa el reintegrament de l’infant amb la família d’origen. Aquest límit temporal actualment no es compleix. Passat aquest termini, sense que s’hagin obtingut resultats positius en els plans de treball imputables als progenitors, s’ha de proposar el pas a l’acolliment preadoptiu, com a mesura més favorable a l’infant i per evitar un nou trencament dels vincles creats.

8.-La diversificació de la resposta protectora

Al llarg de la jornada s’ha evidenciat una idea central: la protecció efectiva no depèn de multiplicar recursos residencials, sinó de diversificar les respostes i reduir la dependència de la institucionalització. Aquesta afirmació, lluny de ser teòrica, s’ha sustentat en experiències concretes que demostren que quan el sistema confia en les famílies, en les comunitats i en els professionals de proximitat, els resultats són més humans, més sostenibles i més transformadors.

Models basats en la mediació i el treball restauratiu amb famílies, com el Family Group Conference, les cases d’infants, la intervenció comunitària o els educadors de carrer que treballen amb adolescents mostren que hi ha alternatives eficaces quan es confia en la capacitat de les persones per mobilitzar-se i assumir responsabilitats. Aquestes pràctiques reforcen un canvi cultural profund: protegir no és tancar, protegir és prevenir, acompanyar i sostenir, tant en la fase de risc com, si la institucionalització és inevitable, en condicions intensives i clarament orientades al retornAl llarg de la jornada s’han presentat múltiples experiències que demostren que és possible diversificar la resposta protectora i reduir la dependència de la institucionalització. Models basats en la mediació i el treball restauratiu amb famílies, com el Family Group Conference, les cases d’infants, la intervenció comunitària o els educadors de carrer que treballen amb adolescents mostren que hi ha alternatives eficaces quan es confia en la capacitat de les persones per mobilitzar-se i assumir responsabilitats. Aquestes pràctiques reforcen un canvi cultural profund: protegir no és tancar, protegir és prevenir, acompanyar i sostenir, tant en la fase de risc com, si la institucionalització és inevitable, en condicions intensives i clarament orientades al retorn.

9.-La transició a la vida adulta dels joves extutelats

Les veus dels adolescents i joves extutelats han aportat una dimensió especialment reveladora. El sistema exigeix a aquests joves una autonomia immediata als 18 anys que contrasta fortament amb la realitat de la majoria de joves que compten amb suport familiar fins ben entrada l’edat adulta, sovint fins als 30 anys. Aquest decalatge de dotze anys genera desigualtats estructurals que el sistema no pot continuar ignorant. L’acompanyament cap a la vida adulta ha de començar abans de la majoria d’edat i ha de garantir continuïtat, estabilitat i espais reals de participació, reconeixent els joves com a subjectes actius i escoltant les seves propostes i experiències.

10.-Cap a un sistema més respectuós amb els drets

Finalment, la jornada ha girat al voltant de la importància d’enfortir les garanties jurídiques com a pilar d’un sistema realment respectuós amb els drets. La intervenció lletrada especialitzada des del primer moment, la diferenciació entre la defensa dels infants i la de les famílies, la regulació clara del règim de visites i comunicacions i el reforç del control judicial de les decisions administratives són elements imprescindibles per evitar arbitrarietats i assegurar el principi de mínima ingerència. L’anunci del conveni entre la DGPPIA i l’ICAB per habilitar un torn d’ofici especialitzat, així com el debat obert sobre si la declaració de desemparament hauria de tenir naturalesa judicial, apunten a una nova etapa que caldrà seguir amb rigor, realisme i compromís.

11.-Els riscos d’una regulació obsoleta

Malgrat que les consideracions recollides van ser exposades durant les jornades i també compartides per la Consellera de Drets Socials i els membres del seu equip, una de les dificultats identificades és el “tempus” a l’hora de dur-les a terme, així com l’obligatorietat del seguiment i la seva avaluació. Son canvis profunds que necessiten el suport d’un marc legal per poder ser implementats, ja que van mes enllà de la durada d’una legislatura, i aquest ha estat molt sovint uns dels problemes, tal i com es constata en l’apartat primer.  En aquest sentit, cal insistir en la necessitat d´una llei que prohibeixi la  institucionalització dels infants de 0 a 6 anys d’edat, i que entraria en la competència del  Parlament de Catalunya. Tanmateix, també caldria avançar en una reforma que assegurés  les garanties jurídiques de la figura del desemparament, durant la seva execució i en el seguiment. Per acabar, emergeix la qüestió de la possible judicializació del desemparament, si bé això seria competència  de l’estat.